PREMIS ALZINA I FORMIGÓ 2004

 

Cada any, amb motiu de la commemoració del Dia de la Terra, el Col·lectiu Ecologista l’Alzina concedeix els premis Alzina i Formigó. L’edició d’aquest any 2004 és ja la 17ena. Aquests premis simbòlics s’escolleixen per votació dels socis de l’entitat entre candidats de l’àmbit de la Catalunya central. Ambdós premis estan dotats amb unes petites estatuetes, amb el reconeixement ciutadà i, el premi Alzina, amb una alzina autèntica que es planta en un espai públic.

 

D’una banda, el premi Alzina distingeix l’actuació o la trajectòria d’una persona o d’una associació especialment favorables a la conservació del medi ambient en qualsevol dels seus aspectes, ja sigui la protecció d’espais o d’espècies, l’educació ambiental, l’estudi, la divulgació, o la promoció d’activitats alternatives més respectuoses amb els recursos naturals com són la reutilització i el reciclatge de materials o les energies netes.

 

Contràriament, el premi Formigó destaca el mal fer d’aquells que amb les seves actuacions contribueixen més significativament al malbaratament de la riquesa natural a les comarques de la Catalunya central.

 

Els guanyadors dels premis Alzina i Formigó 2004 són els que es descriuen a continuació:

 

 

Premi Alzina 2004: diari Regió-7

 

Durant els seus 25 anys llargs de presència a les comarques de la Catalunya central, les pàgines del diari Regió-7 han dedicat sempre una atenció molt correcta a les qüestions ambientals. Durant tots aquests anys, periodistes de Regió-7 han estat darrera de les notícies sobre les problemàtiques que afecten l’entorn i de retruc als ciutadans, per informar-ne puntualment i amb rigor.

 

La gent de la Catalunya central hem sabut dels projectes d’obres públiques que per bé o per mal afecten al territori sense haver de recórrer als diaris oficials gràcies a Regió-7, hem viscut els grans incendis forestals a primera línia de foc també des de les pàgines de Regió-7 i els moviments ciutadans en defensa d’una o altra bona causa ambiental han difós les seves raons per mitjà del diari Regió-7.

 

Els temes ambientals, comarcals com són molts d’ells, tenen veu a Regió-7. La dedicació i el compromís del diari Regió envers els temes territorials i ambientals propers, els que realment s’encreuen a la vida diària de la gent, contrasta amb l’atenció insuficient que els dediquen la majoria dels mitjans de comunicació d’abast nacional, on d’altres qüestions, llunyanes per a una gran majoria de la població, acaparen tota l’atenció.

 

D’aquesta informació quotidiana en surt la formació. El que pugui haver-hi de consciència col·lectiva i de disposició a la participació en favor de la natura a les comarques del centre de Catalunya és, en bona part, resultat de la feina diària i continuada de Regió-7.

 

D’uns anys ençà, cal esmentar en particular l’excel·lent treball informatiu sobre els temes ambientals de més abast –com són l’aigua, els boscos, la mineria de sal, l’urbanisme o la gestió dels purins- sorgit de l’àrea de societat que dirigeix el periodista Sr. Enric Badia.

 

Destaca també el seguiment continuat de Regió 7 de diferents campanyes ciutadanes amb l’objectiu compartit d’intervenir en la decisió sobre projectes d’impacte territorial i ambiental notable. Recordem, entre molts altres temes ambientals apareguts amb assiduïtat a les pàgines de Regió-7, el dia a dia puntual i acurat de les activitats de la plataforma anti-abocador a la mina de Cardona, fins i tot en moments d’una certa i injusta incomprensió; la informació sobre la campanya pro-desdoblament de la carretera C-16, l’eix del Llobregat, entre Navàs i Berga; el debat al voltant de la instal·lació d’una central tèrmica amb tractament de purins a Palà de Torroella i, aquests dies, el seguiment de les campanyes pel no a la presó a les Torres de Bages i pel no a la possibilitat que un nou abocador comarcal del Vallès Occidental s’instal·li a Rellinars, a tocar del Bages, en terrenys que connecten el parc natural de Montserrat amb el de Sant Llorenç del Munt.

 

La implicació de Regió-7 en les qüestions ambientals no s’acaba amb la selecció dels temes. Editorials i columnes d’opinió contribueixen a anar a fons en les qüestions i expressen el compromís ferm de Regió-7 en favor del territori.

 

Regió-7 ha estat durant aquest quart de segle, és avui, i esperem que continuï sent-ho per molt anys més, la font informativa de referència i el mitjà de difusió principal de tot allò que s’esdevé, es debat o es projecta al territori de la Catalunya central.

 

Serveixi el premi Alzina 2004  com a reconeixement i felicitats pel bon treball en favor d’aquestes comarques!

 

 

Premi Formigó 2004: companyies  FECSA i IBERPOTASH, SA

Dues candidatures, FECSA i IBERPOTASH, han empatat a vots i, en conseqüència, ambdues s’enduen un premi Formigó 2004

 


Premi Formigó 2004:  IBERPOTASH

 

Les empreses Suria-K i Potasas del Llobregat, predecessores de l’actual Iberpotash en l’explotació de les mines de potassa de Súria, Sallent i Balsareny, ja en dues ocasions, els anys 1993 i 1997, havien rebut el premi Formigó. És l’únic cas en que un candidat repeteix en el guardó. Els motius són a la vista de tothom: la mineria de potassa acumula els seus residus salins en gegantins abocadors, els runams, veritables muntanyes estèrils que artificialitzen el paisatge i salinitzen les aigües. La magnitud d’aquest despropòsit és tan gran que, al seu costat, qualsevol altra agressió a la natura d’aquestes comarques resulta minúscula.

 

Per fer-nos bé la idea de l’impacte ambiental de la mineria de potassa del Bages cal adonar-se que el volum dels seus residus equival al total de residus urbans de Catalunya. Aquest residus tenen un impacte molt greu i continuat sobre les aigües. L’aigua del Cardener, més avall del seu pas pel barri del Fusteret, no es pot potabilitzar a causa de la sal que rep procedent del runam de Súria. La previsió de portada d’aigües als pobles del Bages oest topa amb la mala qualitat de l’aigua del riu Cardener, salinitzada; per aquest motiu, el projecte preveu de pujar a captar l’aigua del Cardener més amunt de Súria. Primer Santpedor, després Callús i recentment Sallent han hagut d’abandonar els seus recursos d’aigua degut a la salinització causada per la mineria. Pel que fa al Llobregat, després de rebre la salinització a Sallent, a l’alçada del barri de la Botjosa, i de la confluència del Cardener, la seva aigua que es distribueix a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental només arriba a ser apta per al subministrament a la població a base de diluir-la amb aigua del Ter.

 

L’any 1998, Iberpotash va prendre el relleu a Suria-K i Potasas del Llobregat en l’explotació de les mines de potassa del Bages. Amb el canvi de propietaris s’esperava una millora en la gestió ambiental del processos de les mines. Tal com arreu de Catalunya, aquests darrers anys, s’ha millorat la gestió de residus per mitjà de la recollida selectiva de materials i el seu posterior reciclatge i d’una major presa de consciència per reduir-ne la generació, Iberpotash ha tingut l’oportunitat de repensar el seu procés que genera l’acumulació de residus més gran de Catalunya i de millorar-ne el tractament.

 

Amb Iberpotash al capdavant però, el comportament ambiental de les mines de potassa de Bages ha anat a pitjor, exactament al contrari del que se n’esperava. Iberpotash ha incrementat més encara el volum de residus abocats als runams de Súria i del Cogulló de Sallent, arribant a una mitjana d’unes 10.000 tones diàries. Iberpotash no s’ha preocupat de resoldre i restaurar els runams abandonats de Vilafruns i la Botjosa, tal com estableix el decret sobre restauració d’espais afectats per activitats extractives. I finalment, com si no hi hagués prou sal ja als runams, Iberpotash ha presentat a la Generalitat plans per a ampliar més encara la superfície dels seus immensos abocadors de residus salins en creixement accelerat. Així, els plans d’Iberpotash preveuen doblar la superfície d’abocament a Súria i multiplicar per 4 l’espai de la muntanya de residus del Cogulló de Sallent.

 

Val la pena recordar que, mentre s’exigeix als municipis un cànon de 10 € per tona de residus urbans dipositats en un abocador controlat, Iberpotash llença els seus milers de tones diàries de residus salins, solubles en aigua, en espais sense condicionament previ i sense pagar ni un sol euro.

 

Informació més detallada i extensa dels impactes ambientals de la mineria de potassa del Bages es troba disponible al web de la plataforma cívica Montsalat, de la qual el Col·lectiu Ecologista l’Alzina forma part, a l’adreça www.lasequia.org/montsalat.

 

Més enllà del simbòlic premi Formigó 2004, amb l’ànim d’arribar a fons en la qüestió fins a capgirar aquest estat de coses, la plataforma Montsalat actua com a acusació particular en el cas obert per la fiscalia de medi ambient del TSJC contra la mineria de sal del Bages per delicte ambiental.

 

 


Premi Formigó 2004:  FECSA

 

El decret 268/1996 estableix mesures de tala periòdica i selectiva de la vegetació i distàncies de seguretat sota les línies elèctriques quan travessen zones boscoses. L’objectiu d’aquestes tales és el de prevenir el risc d’incendi que el contacte entre la vegetació i els cables elèctriques ocasionaria.

 

Però entre poc i massa. Vivim en un país en què massa sovint es passa d’un extrem a l’altre. Es passa de tenir cables elèctrics sense aïllar perduts entre el brancam dels pins, a tallar mates de romaní per protegir línies d'alta tensió situades molts metres amunt.

 

Si aneu pels volts de Collbaix o de la zona de les Marcetes propera al Pont de Vilomara, veureu unes franges de vegetació groguenques que, seguint les línies d'electricitat, tallen la verdor de pinedes, garrigues i brolles. Dues amples franges paral·leles de desforestació total ratllen el paisatge a l’esquerra del cim de Collbaix vist des de Manresa. Aquestes bandes són grogues perquè, en un excés de zel desforestador de FECSA, s'hi ha tallat els arbres i, per mitjà d’una màquina desbrossadora, s’ha trinxat tot el brancam i tota la vegetació arbustiva fins arran de terra. No s’hi ha deixat cap planta llenyosa, per petita que fos, res de res. Això no és la tala selectiva que marca el decret, sinó la tala a mata rasa. Denses garrigues que protegeixen de l'erosió vessants assolellats, pedregosos i molt inclinats -garrigues que en aquestes condicions difícilment superaran mai els tres metres d'altura- han estat anorreades amb la intenció de protegir cables situats a més de deu metres del terra. Els arbustos i les mates de les brolles com el romaní o el timó, que ningú s’imagina que puguin arribaran a inquietar una línia elèctrica d’alta tensió situada a molta alçada, també han estat tallats.

 

El decret fixa diferents alçades de seguretat entre la vegetació i els cables en funció del tipus de línia elèctrica. Per al cas de les línies d’alta tensió, l’alçada de seguretat establerta és de 8 metres d’alçada, la més alta; per a línies de menor tensió, l’alçada requerida és menor. Ens els casos descrits dels volts de Manresa, no calia en cap cas tallar els arbustos petits per complir amb la normativa.

 

L’impacte d’aquesta onada desbrossadora de FECSA i entitats subcontractades, transcendeix més enllà de la pròpia actuació, del gran malbaratament de recursos i de l’afectació al paisatge.

 

A la franja sota la línia elèctrica on s’ha tallat absolutament tot, la claror arriba amb tota la seva lluminositat fins ran de terra. A la primavera creixeran ufanoses les herbes que, a l’estiu, quan el risc d’incendi forestal és més alt, seran ben seques. Si bé es cert que la franja desforestada pot actuar com a tallafoc i facilitar la feina dels mitjans d’extinció terrestres en cas que hi arribi un incendi, igualment és cert que el foc s’encén molt més fàcilment sobre l’herba seca que no sobre un arbust verd. Qualsevol guspira procedent de la línia o un ocell electrocutat poden ser causa de l’inici d’un foc forestal al caure sobre aquest prat sec. L’actuació motivada per a la prevenció del foc, portada a l’extrem, haurà significat exactament el contrari, l’inici d’un incendi forestal. La prevenció correcta per prevenir el risc d’inici del foc hauria estat aquella que tala les espècies d’arbres de creixement més alt –com puguin ser alguns arbres de ribera o els pins-, poda els arbres que tinguin algun risc d’acostar-se a la línia i manté una vegetació arbustiva verda a l’estiu. Com a exemple tenim el gran incendi del 1998, que va arrasar 27.000 hectàrees, i que va començar a sota d’una línia elèctrica que s’havia desforestat totalment.

 

D’altra banda, la tala de tota mena de vegetació arbustiva en zones de pendent obre la porta a l’erosió del sòl. Una vegada es desencadena el procés d’erosió, és ja quasi impossible de parar. La pèrdua del sòl és sempre molt més greu i irreparable que no la pèrdua del bosc. Sovint, la desbrossada total sota les línies permet que hi entrin motoristes. La circulació de motos fora de camins és sempre causa d’erosió greu, molt més encara si es tracta de llocs de pendent com moltes vegades és el traçat de les línies elèctriques.

 

Amb el prec a FECSA perquè abandoni la pràctica de la tala de la vegetació a mata rasa sota línies situades molts metres amunt, una actuació desproporcionada que transfigura el paisatge, probablement contraproduent per a la fi que es persegueix i que desencadena en alguns casos irreversiblement l’erosió del sòl, se li concedeix un premi Formigó 2004.

 

COL·LECTIU ECOLOGISTA L’ALZINA

Dia de la Terra, 22 d’abril del 2004